La cendra espargida

Quan aquella sargantana rossa s’estenia al sol

amb les mamelles mirant-nos fixes entre els matolls

esdevingué el primer raig que ens travessà la carn.

I per la nit, després de mil comentaris obscens

romaníem capbaixos, en un silenci tel·lúric,

endolorits per aquella ganivetada al centre del fetge.

Ja no recorde el seu nom, però sí el de cadascun

dels desvetllats per aquell romanç col·lectiu

pel que competírem a cor obert i a colzades.